|
|
 |
|
|
BARCELONA DISTRITO DE NOU BARRIS |
||
|
|
Tres famílies que viuen a les «cases de paper» del Verdum reclamen un pis digne Són fills d’afectats per la remodelació del polígon del Governador que no permeten l’enderroc dels vells edificis Rosa Díaz (El Punt)
A la cantonada
del carrer d’Almansa amb el carrer Góngora, al barri del Verdum de
Barcelona, hi ha un tros d’edifici mig enderrocat, i mig tapiat, que
contrasta amb tot el seu voltant de blocs de nova construcció. És l’últim
que queda de les «cases de paper», testimoni i reducte d’un dels capítols
més tristos del barraquisme vertical a Barcelona. I encara hi viu gent.
Concretament tres famílies atrinxerades en pisos de vint metres que
pateixen les La llarguíssima història dels habitatges del Governador, també tristament coneguts com les «cases de paper», no s’ha acabat, per molt que fa un any l’administració la va donar per tancada, amb el lliurament dels 23 últims habitatges a afectats per la remodelació de tot el barri, que va començar el 1993. Hi ha encara un tros d’un d’aquells vells edificis construïts l’any 1952 per allotjar els barraquistes de la Diagonal, edificis que l’any 1992 van provocar la vergonya col•lectiva d’una flamant Barcelona olímpica. Està situat a la cantonada dels carrers d’Almansa i Góngora, envoltat d’un bon grapat d’edificis nous. I hi viu gent. Concretament tres famílies que han decidit no abandonar aquestes cases perquè són fills dels afectats per la remodelació del barri que, com que va durar 14 anys, han crescut i han format les seves pròpies famílies. I que ara reclamen que, tal com es va pactar l’any 1993 amb els responsables del Departament de Benestar Social i de Política Territorial de la Generalitat, que en aquella època van dirigir Antoni Comas i Felip Puig (CiU), ells també tenen dret a un habitatge digne i amb les subvencions i les ajudes que s’han atorgat al llarg de tots aquests anys als afectats directes i a alguns dels fills. El pacte original, el que tots els veïns recorden que els van dir i repetir, però del qual no existeixen documents escrits, o almenys els veïns no els tenen, va ser que els pisos sobrants de la remodelació del barri serien de manera prioritària per als fills dels afectats. Van sobrar 35 pisos. Però no van ser tots per als fills dels afectats, sinó que es van sortejar entre veïns de tot el Verdum i, a més, en règim de lloguer. Això va passar l’estiu de l’any passat. Indignades, aquestes tres famílies, que teòricament havien d’abandonar les últimes «cases de paper», no ho van fer. S’hi van quedar malgrat les incomoditats, la manca d’espai i els problemes de salut que això els pot generar. Un any després, aquestes tres famílies resisteixen a les «cases de paper» cada dia més convençudes que tenen raó.
El preu que han de pagar, però, és molt alt. El tros d’edifici que queda té 18 pisos, dels quals només n’hi ha tres habitats. Els altres estan tapiats. S’accedeix a les diferents plantes per unes escales exteriors estretes i malmeses. Fa poc van deixar de tenir llum a l’escala, a causa de l’enderroc d’una part del bloc. «Ens pressionen perquè marxem pel nostre compte», comenta Domínguez. El seu marit ha aconseguit posar llum al passadís d’accés a l’habitatge agafant el corrent elèctric de casa seva. Des d’aquest passadís es veuen alguns celoberts interiors plens de brutícia. Les plantes baixes tapiades fan que sigui difícil accedir-hi per netejar. «A vegades es veuen les rates campant», diu Domínguez assenyalant el lloc. «Hem presentat una denúncia davant de Salut Pública», comenta, «i hem anat a veure la Síndica de Barcelona», afegeix. A dins de casa seva tot està a mà: amb un sol pas es pot anar de la cuina al bany i del bany al dormitori. No hi caben ni rentadores, ni armaris, amb prou feines una taula. Però la manca d’espai no és tan problemàtica com la brutícia i la insalubritat que els envolta fruit dels pisos tapiats. «A les nits em desperto espantada perquè sento els escarabats, m’aixeco i els aixafo amb el peu, però el dia que en trobi un a sobre el meu fill m’agafarà alguna cosa», confessa. Aquesta és només una de múltiples pors de viure en aquest indret. A la reixa del passadís de la planta superior un cartell avisa que «no toquin res que aquí viu gent». Diuen els veïns que els han entrat alguna vegada a robar ferralla i material pensant-se que l’edifici està abandonat. Aquesta família i les altres dues, tot i les condicions en què viuen, se senten en una situació de força, perquè continuen allà al lloc de la vergonya i mantenen en peu una part de la història fosca del barraquisme vertical a Barcelona. «Hi ha, al barri, unes quaranta famílies
més que no tenen
tanta sort», comenta un veí del barri, portaveu dels afectats per la
remodelació, Leon Sánchez, referint-se a altres fills d’afectats que també
haurien volgut que els lliuressin els pisos que van sobrar, com asseguren
que es va comprometre l’administració.
Com que
eren més interessants que la quantitat de pisos que hi havia, haurien
acceptat un sorteig. Però no entre tots els veïns, com es va fer, sinó
entre els fills dels afectats. Des de l’Incasol, de moment només han pogut confirmar que hi ha una part d’un dels vells edificis sense enderrocar i que saben que està habitat. Les fonts que es van poder consultar divendres passat en aquest organisme només coneixien el cas d’una de les persones, un veí, que efectivament és fill d’afectats directes per la remodelació i que viu a l’edifici. Aquestes mateixes fonts van comentar que en tot cas, aquesta situació està denunciada i pendent d’una sentència judicial.
Els habitatges
del Governador - Es van construir entre el 1952 i el 1953 per allotjar els
barraquistes que vivien a la Diagonal
La remodelació -
Comença l’any 1993, amb l’expropiació de 22.600 m² de terreny als veïns Diario EL PUNT la noticia original Barcelona 1 de Septiembre de 2008
|
|
conseqüències d’estar en un bloc amb altres pisos tapiats:
brutícia, rates, escarabats. Però no volen deixar aquest lloc, que hauria
de ser enderrocat. És la seva manera de protestar i pressionar perquè els
donin, a ells també, un lloc on viure, com van fer amb altres fills
d’afectats per la reforma dels habitatges del Governador.
Laura Domínguez és membre d’una d’aquestes famílies. Viu al número 46 del
carrer Góngora. Mare d’un nen, a aquesta jove de 22 anys i al seu marit
els van proposar que abandonessin el pis en el qual viuen, que té uns 20
m², i que anessin a viure al pis dels pares d’ella. Els pares són afectats
directes per la remodelació del polígon i van obtenir el pis nou en la
darrera fase. Ni els pares de la jove, que van haver de suportar els 14
anys de procés de remodelació, ni Laura Domínguez estan d’acord amb
aquesta situació. «Fa 31 anys que visc al Verdum, i la meva filla ha
viscut 22 anys en una d’aquestes casetes, hem vist com han donat pisos
nous a persones que només feia dos anys que vivien aquí, això no és just»,
es queixa la mare. La filla, encara és més contundent: «Jo no em penso
moure d’on sóc fins que no m’ofereixin un pis en les mateixes condicions
que els han ofert als altres, no me’n refio.»